....LLEGENDES DE ROGATIVA

A Vallibona la campana grossa i el simbolet anuncien l'inici de la rogativa a les set del matí. Una mica més tard els romeus surten de l'església cantant càntics tradicionals fins a la porta del Fossar, on es fa un respons pels difunts. A la plaça, els vells del poble miren bocabadats la gentada que s'hi ha congregat. Deuen sentir-se orgullosos de què tants pelegrins vinguts de comarques llunyanes s'interessen per les seues tradicions, que avui el seu poble siga el centre notícia.

Conta la llegenda que fa molts anys una pesta sembrà la mort en pobles i viles. Al llogaret de Vallibona només restaren uns quants vells i set jóvens que no es podien casar perquè no hi havia dones. Aleshores decidiren buscar mosses pels pobles dels voltants. D'aquesta manera, arribaren a Pena-roja de Tastavins, on la tia Petronella, una anciana de molt bon cor, havia acollit a ca seua set xiques òrfenes. Els fadrins es casaren amb elles i se'n tornaren a Vallibona. Al cap de set anys els xiquets nascuts d'aquells matrimonis corrien i jugaven pels carrers del poble. Vallibona s'havia salvat de l'extinció. Era el moment de tornar a Pena-roja per visitar la tia Petronella i donar les gràcies a la Mare de Déu de la Font. Des d'aleshores, cada set anys, per la festa de l'Ascensió del Nostre Senyor, els vallibonencs recorren en rogativa el camí que emprengueren els seus avantpassats per retrobar-se amb els germans pena-rogins.
Els caminants tasten un pastisset de cabell d'àngel i mistela en passar pel dipòsit d'aigua. Després enfilen el camí que transcorre per la vora del riu Cervol. Des de la senda s'albira una estampa de Vallibona preciosa, de la qual els pelegrins prompte s'acomiadaran.
L'altitud del trajecte s'eleva bruscament fins arribar a la masia del Grau, que queda a l'esquerra. Continuen pel mig de la pineda. L'olor de romaní, espígol i pinassa és intensa.
Al mas de Prades fan la primera parada per seure i esmorzar. A continuació reprenen la marxa i passen per la caseta dels Bous, en terme de Castell de Cabres, el nucli urbà del qual es divisa a certa distància. Aquí els arbres són escassos, però la muntanya està coberta per coixinets de monja i argelagues que, com que és època de floració, la pinten de lila i groc.
L'origen del nom de Castell de Cabres també ens l'explica una llegenda. Fa moltíssims anys al poble no hi havia hòmens perquè se n'havien anat a la guerra. Només hi restava la gent major, dones i xiquets. Un capvespre les tropes enemigues s'apropaven i els habitants, indefensos, hagueren d'enginyar-se-les per a defendre's. Feren pujar al castell totes les cabres i, caiguda la nit, els nuaren a les banyes teies enceses i les feren baixar. Des de la llunyania els enemics cregueren que les teies eren les torxes d'un nombrós exèrcit de soldats i fugiren corrents. Amb aquesta estratagema el poble s'estalvià el saqueig i els pobladors salvaren la vida.
Els romeus travessen la serra de les Albardes i creuen el barranc de l'Avellanar pel pont del Quinto. En arribar a Coratxar visiten l'església de Sant Jaume i beuen aigua fresca de la font de la plaça. Aquí mateix descansen i mengen per a dinar fideuada. És migdia i el sol crema.
Havent reposat, els pelegrins continuen la romeria. El camí es bifurca. Uns decideixen anar per una senda i els altres per una altra. Saben que després es retrobaran en un punt del camí.
A mà dreta deixen la Font Freda, lloc on en les anteriors rogatives s'aturaven a dinar, però que enguany, per l'afluència de tanta gent, el paratge s'ha quedat xicotet i l'organització decidí fer el dinar a Coratxar.
La serra dels Aragonesos va pujant d'altitud fins al cingle de Sant Jaume. Els caminants descansen uns minuts i després baixen una pendent molt brusca. Estan ja al terme de Pena-roja. Aquí troben una creu amb la inscripció "Creu del llop". Un dels pelegrins coneix el perquè del curiós recordatori. Cap al 1830, rondejava per la zona un llop que va sembrar el pànic entre la població. La gent l'anomenava el llop blanc pel color del pèl. La bèstia es menjà vuit pastorets, tots xiquets, ja que els infants eren qui tenien cura de les raberes. El rebesavi de qui conta la narració fou qui matà el llop. En esquarterar-lo, encara tenia la roba de l'últim pastoret a l'estómac. La creu del llop és una creu senzilla, erigida al lloc on la fera es cruspí el darrer xiquet. Tanmateix, la bèstia no era un llop, sinó una hiena que s'havia escapat a uns titellaires.
Les roques del Masmut criden l'atenció dels viatgers per la grandària descomunal. Més avant ja albiren Pena-roja i senten les campanes de l'església. A l'entrada del poble hi ha el pont Xafat, punt de trobada dels pena-rogins i vallibonencs. Els alcaldes de les dos viles se saluden i intercanvien la vara de comandament. Continuant amb el simbolisme, els vallibonencs lliuren el sant Crist als pena-rogins i aquests el guió de la Mare de Déu de la Font als vallibonencs.
La comitiva entra a Pena-roja cantant Sospirs de la Mare de Déu. Els capellans d'ambdues poblacions se saluden a la porta de l'església i els congregats canten Salve Regina. La rogativa encara no s'ha acabat. De Pena-roja al santuari de la Mare de Déu de la Font hi ha dos quilòmetres. Als romeus s'afigen els pena-rogins, que els acompanyen cantant els Misteris del Rosari. En arribar a l'ermita, celebren missa solemne, pronunciada pels capellans de Vallibona i Pena-roja i besen el mantó de la Mare de Déu.
La font del santuari raja als peus de la Mare de Déu. Quan a la guerra civil, amagaren la imatge per salvar-la dels saqueigs i la font s'assecà. Acabada la contesa bèl·lica, la tornaren a l'altar i la font rajà de nou. Al cap d'uns anys, traslladaren la imatge a la parròquia i una vegada més s'assecà la font, així que la tornaren al lloc de sempre, ja que eixa era la voluntat de la Mare de Déu.
Al poliesportiu, actors de les dos poblacions representen l'obra de teatre Vallibona i Pena-roja, pobles germans, de l'escriptor local Desideri Lombarte, la viuda del qual està entre el públic. Aquesta obra conta fil per randa la llegenda que dóna origen a la rogativa.
La nit ha caigut. És l'hora del sopar de germanor i de la revetlla. La majoria dels pelegrins se'n tornen a casa. Alguns passaran la nit a Pena-roja i al dia següent reprendran el camí de regrés a Vallibona per Herbers. D'aquí set anys tornaran a la propera rogativa.
Glòria Olivares i Muñoz